Washington Monumental

11.20pm - Washington DC

Dissabte ens vam despertar a la capital dels Estats Units, Washington DC. Per contra del que pugui semblar, els hotels de més renom no sempre són els més comodes... haviem passat la nit barallant-nos amb un matalàs massa tou i un coixí massa gruixut. Però aquest tipus d'hotel també guarden sorpreses agradables per qui no hi està acostumat, i en obrir la porta de l'habitació per començar la nostra jornada de turisme ens vam trobar: The Washington Post!


És un dels diaris més antics i de més renom dels Estats Units i estava allà a als nostres peus recordant-nos on erem, primer el vam fullejar amb la sospita que no fos l'edició del dia següent i haguessim de salvar alguna vida; superat el moment frikie... vam decidir fullejar-lo amb una mirada més convencional (sembla mentida que en tot el temps que portavem a USA encara no ens haguessim mirat cap diari!!)

La primera cosa que haviem de fer aquell matí era tonar el cotxe (i així ho vam fer, amb brometa inclosa del noi de Hertz sobre la nostra nacionalitat en dir-li que erem de Barcelona... oh! Spanish! World Cup!!... com a mínim va saber situar-nos una mica al mapa). I amb el cotxe retornat vam anar a esmorzar a l'Starbucks, li estavem agafant el gustillo a aquest establiment... una manera d'assegurar-se que el café fos correcte i no la mena d'aigua bruta que els americans prenen.

I un cop esmorzats vam començar la nostra rutilla... a pocs metres ens vam topar de cara amb el Monument a les Victimes del Comunisme (!!) doncs si que començavem bé! de fet, ja ens ensumamem que la ciutat seria un conjunt de monuments en honor i glòria al sistema nord-americà i allò, ens va colocar a lloc ràpidament.


Quatre carrers més enllà ja vam veure la primera de les grans edificacións megalòmanes de la ruta, la Union Station. Aquesta històrica estació de trens és obra de l'arquitecte Daniel Burnham (el mateix que va dissenyar el Flatiron de la Big Apple!) i no deixa indiferent, sobretot per la seves grans dimensions. Es tracta d'un nou exemple de l'estil Beaux-Arts arquitectònic americà, del qual ens hem fet farts de veure mostres al llarg de tot el viatge, que mostra un gran coneixement dels fonaments de l'arquitectura. El seu interior cassetonat envoltat descultures al·legòriques ens va impressionar i, salvant les distàncies, ens va aconseguir transportar a l'essencial Roma clàssica.

Sortint de l'estació ja vam enfilar cap al que es pot considerar l'eix monumental de la ciutat, format pels edifics institucionals i culturals més importants de la capital. De cop i volta ens trobavem entre entre la Cort Suprema i el Capitol. Prendre conciència que estàs començant un passeig per les localitzacions des d'on representativament s'estructuren les decisions més importants del món capitalista, fa que empassis saliva.

La Cort Suprema encapçala el poder judicial dels Estats Units i l'edifici del Capitol, de gran presència, és la seu del Congrés dels Estats Units. La multi retratada cúpula divideix l'edifici en dues ales, al nord queda la cambra del Senat i al sud la que correspón als Representants.
El Capitol marca un dels límits de la planificació urbanística institucional de la ciutat que abans hem comentat, el National Mall. Des de les seves escales, les vistes de tot el passeig ajardinat son espectalculars! Al llarg de tot el passeig s'hi disposen edificis monumentals amb contingut d'interés artístic i cultural, la seva majoria formen part del conjunt de museus Smithsonian.

Va haver un d'aquests museus al qual no ens vam poder resistir d'entrar, el dedicat a l'aire i l'espai. No cal insistir massa en els motius que han portat els Estats Units a ser un país capdavanter en la gestió aeronàutica i la cursa espacial, però és evident que així és i aquest museu n'és una petita (gran) mostra: avionetes i avions que semblen de joguina però han creuat mars o han portat els seus pilots fins el pol nort, càpsules de la Nasa, l'Spuntnik, vehícles que semblen trets de series de ciència ficció... la veritat és que la inversió en desenvolupament tecnològic es fa ben palesa dins les parets d'aquest museu... i ara deixeu-nos caure en el tòpic, com diria Neil Armstrong: és un petit pas per l'home, però un gran salt per la humanitat!

En sortir del museu vam tornar a la terra... i a la calurosa xafogor del National Mall. Girant el cap a la dreta, veiem l'imponent Capitol, si el giravem a l'esquerra s'alçava davant nostre el Monument a Washington, popularment conegut com l'obelisc de Washington, però que nosaltres preferim anomenar, senzillament, el piruli blanc! El piruli va ser alçat en commemoració al primer president de USA que va guanyar la independència del país lluitant contra l'exèrcit britànic. Ens va donar la sensació d'estar just al melic de la ciutat ja que els seus 170 metres d'alçada el fan visible a tot arreu i sembla que en marqui el centre, com l'agulla d'un rellotge de sol.


A la base del monument ens hi vam estar una estoneta, per descansar una mica i per redefinir la ruta ja que la següent parada ens obligava a sortir de l'eix ajardinat. En la distància podiem veure ja un trosset de la façana de la Ca' l'Obama, funcionava com un imàn!!

Estar davant la casa blanca no és ni com estar veien una peli o una serie... és com estar veient el Telenoticies! De fet, acostar-nos-hi no ens hi vam poder acostar massa, la zona està molt protegida per garantir la segureta, l'accés a l'interior totalment restringit i la tanca que limita la finca més propera a la casa plena de curiosos!!... tot i que la familia del president no hi era (estaven fent markèting a Marbella), amb la foto de "periodista" ja ens vam sentir conformats.

Per continuat el camí ens vam acostar a una paradeta per comprar "ice cold water "(a la Big Apple n'hi havia per tot arreu, però a Washington escasseja!) i de la paradeta, ens vam dirigir de nou cap al National Mall per acabar-ne de visitar els monuments memorials que el formen: el dedicat a la Segona Guerra Mundial i el de Lincoln.

Els memorials de Washington segueixen la tendència americana de fer-ho tot a lo bèstia, però tenen una altra característica important, són grans conjunts ariquitectònics. Estem acostumats a veure les escultures que conformen l'entremat urbà de qualsevol ciutat des de l'exterior, aquí a Washington és possible fer la volta al monument però també entrar-hi a dins i formar-ne part, així va ser com DINS el Memorial de la Segona Guerra Mundial vam poder refrescar-nos els peus tot mirant el piruli i així va ser com DINS el monument a Lincoln ens vam poder sentir asfixiats per la magnífica presència de l'escultura del president. Davant d'aquest monument s'hi han realitzat grans discursos i una placa al terra recorda potser el més famós, realitzat per Martin Luther King: "I have a dream". El marc històric, impressiona! I el que veia Martin Luther King mentre parlava, enmirallant-se en la Reflecting Pool, també!


Acabat l'eix del National Mall ja començavem a estar una mica cansats i la horrorosa calor no ajudava a agafar força, però encara hi havia una darrera cosa que no ens voliem perdre, el cementiri d'Arlington. Així que vam creuar el pont per sobre del riu Potomac, deixant enrera el Districte de Columbia i entrant a peu a l'Estat de Virginia, a les terres cedides pel General Robert E Lee per fer-ne un cementiri militar. Està clar que amb la quantitat de merders en que es posen aquesta gent l'espai que necessiten per enterrar els seus "herois" de guerra mereix ser immens... i vam constatar que així era. Dins el seu perimetre hi ha milers i milers de tombes, la imatge d'una de les seccions us servirà per fer-vos-en una idea.

I llavors si, els nostres peus ens demanaven repós, i la idea d'un banyet a la piscina de l'hotel es feia massa temptadora com per allargar la visita fins el Pantàgon, que tot i que quedava a un parell de parades de metro, no ens cridava suficientment l'atenció com per acostar-nos-hi. De fet, és un edifici que hagués estat xulo veure des de l'aire, per apreciar-ne la forma de la planta, i vam decidir que si algún cop tornàvem cap a aquesta zona ja vigilariem que l'arribada de l'avió fos a plena llum del dia per gaudir dels monuments des d'un punt diferent.

Rumiant tot això vam entrar al metro de Washington, que mareix un paràgraf dededicat! El metro de la capital, està clar que no deu ser un transport gaire popular, és caríssim i el seu preu varia en funció de la distància que recorris, però no va per zones sinó per parades... i el problema ve quan no tens ni punyetera idea de la parada on vols anar i no hi ha indicacions, ni mapes i la única persona que hi ha per ajudar-te està penjada al telèfon i indicant amb el dit que agafis el bitllet a la màquina... vam haver de fer un màster express de compra de billets, i al final sembla que ho vam fer bé i tot!! Si es que en sóm d'espavilats!!

Vam baixar a la parada adequada, al costat de l'hotel i just davant del Five Guys, que seria el local on dinariem... (haviem esmorzat tard i haviem tardat una mica a notar sensació de gana però ara que ja eren sobre les 5 de la tarda, el cuquet era insistent). El Five Guys és una cadena d'hamburgueseries fast food (com no...) que sembla ser té bastant de renom als Estates, la decoració és senzilla però efectiva, totally america! Amb un munt de sacs de patates per fregir a manera de divisors de taules i tota una paret dedicada als refrescos gasosos amb els quals es reemplen els gots una i una altra vegada. L'hamburguesa la fan a mida, a triar entre uns 25 topings i certament, estava molt bona.


Després d'això... cap a l'hotel. Vam baixar a la piscina a relaxar-nos una mica, l'aigua era fresqueta i regeneradora, i vam aprofitar el wifi per organitzar una mica el viatge cap a Philladelphia el dia següent.

I això es tot!
The Crossfingers, TV3, Washington!