home sweet home (twice)

Últim dia a la costa est...

Ens vam llevar a la nostra bonica habitació de Philadelphia, mirant per la finestra veiem les puntes dels gratacels i una mica de sol... semblava que avui faria bon dia.


Com que el viatge amb la companyía d'autobusos xinesa era bastant econòmic i ens havia agradat, el dia anterior haviem decidit agafar els bitllets per fer el camí cap a Nova York també amb ells. Així que després de pagar vam agafar les maletes directes cap a Chinatown. Vam arribar d'hora i ens va donar temps de visitar l'estació de la Greyhound (companyía oficial d'autobusos) per apoderar-me d'un café "to go" (dels que t'acabes de preparar tu mateix al teu gust i te l'emportes). Tot i ser american coffe, va venir bé per despertar-se!

Creuant el carrer, ja estavem de nou davant del nostre autobus. La gent que esperava per anar a Nova York era tan variada com ho havia estat a Washington. De seguida vam veure el que seria el nostre conductor, un pur nervi que venia amb el correu sota el braç (sembla que a més de transport de passatgers també fan de companyia de correus entre chinatowns!!).


El viatge aquest cop no va ser tan relaxant, el tio es va passar tot el trajecte parlant a crits (volem pensar que pel mòbil), conduint a tota velocitat i contestant amb el clàxon als cotxes que l'advertien que era un perill... això a banda de les parades que va fer en mig del no res per deixar pujar o baixar xinesos que ves a saber d'on sortien i on anaven... un espectacle!

Per fi, després d'un parell d'horetes, vam veure en la distància el nostre estimat skyline... i va ser una mica com tornar a casa. Estavem creuant Jersey City, passant pels turnpikes al més pur estil Toni Soprano (hauria estat més acurat anar en un Chevrolet Suburban, però vaja). Els carrers se'ns feien familiars: Holland tunnel, Canal street, N Moore street (i els ghostbusters), Broadway, the Bowery... i fins Allen street, on vam baixar i vam poder disfrutar de nou de la gran dimensió i autenticitat del Chinatown de NY.

Vam caminar una mica pel barri fins els inicis del Lower East Side (que encara no coneixiem) i com que anavem arrossegant les maletes vam optar per parar en una bonica cafeteria a prendre alguna cosa, de fet encara no haviem esmorzat, tot i que tampoc teniem massa gana i només ens vam demanar café, té i coke! Vam aprofitar la connexió wi-fi del local (és increible la facilitat per trobar mil connexions a qualsevol punt de la ciutat!!) per buscar la manera com arribar fins l'aeroport. Com que teniem temps i ganes de noves experiències ens vam decidir per la combinació subway + airtrain.

El nostre comiat del metro va ser més aviat accidentat... voliem agafar un express i vam agafar un local i a l'intentar rectificar en la següent parada, la vam tornar a pifiar (semblavem principiants!)... total, que vam decidir relaxar-nos i disfrutar de les 2o-i-moltes parades que teniem per endavant fins l'enllaç amb l'airtrain. Això si, un cop vam arribar, el transbord va ser molt ràpid i de seguida ja miravem a través de les finestres del tren circular del JFK, seguint les seves vies elevades.

I d'aquesta manera, sobrevolant Queens, ens va enxampar el dubte: a quina terminal haviem de parar? a la 3 o la 4? el mail de Delta ens deia a la 4, el check-in ens deia a la 3... els cartells de l'airtrain ens verificava que Delta operava a qualsevol de les dues... la lògica del moment ens duia a pensar que a la 3 haviem de facturar i a la 4 embarcar, així que vam decidir baixar a la 3.

ERROR!! El que ens vam trobar a la terminal va ser el caos, la mala organització i la incompetència més absoluta d'una companyia aeria que fa bandera de la seva qualitat en el servei. Us convidem a seguir la linia de les "suposades" dues files (una per deixar les maletes, l'altra per passar l'aduana) que hi havia dins la mateixa sala:

Al final fins i tot es van atrevir a organitzar una cua al carrer!! Vam passar quatre hores per fer el que a Barcelona haviem fet en 15 minuts!! I la pitjor notícia va arribar quan, després de la peripècia (amb catxeo a la Cris inclós) i de menjar un trist iogurt, ens vam trobar la Noe davant la porta d'embarcament i ens va dir que ella havia anar a la terminal 4 i tot havia anat com una seda... en 15 minuts ja estava de compres pel duty-free! Nota Mental: per la propera tornada de Nova York... T4, T4, T4!

Anyway... els obstacles encara no s'havien acabat. Haviem passat tot el dia viatjant i ja estàvem asseguts a l'avió. Vam començar a rodar, 10 minuts, 20 minuts... semblava que no trobava la col·locació o que no li donaven sortida, però no! Després d'uns 45 minuts de visita turistíca per les marevelloses pistes del JFK, el nostre flamant capità ens va comunicar que el radar no funcionava i que ell així no volava (prudència que d'altra banda vam agraïr). Doncs molt bé, i ara què? El personal estava dividit entre els que trobavem fantàstic la simple idea de poder passar una nit més al cor del món i els que ja tenien ganes d'arribar a Barcelona... tanmateix, el que pensessim no tenia gaire més rellevància ja que la companyia anava fent, reparant l'aparell a poc a poc i al cap d'unes 3 hores el capità ens va comunicar que ja estàvem llestos per enlairar-nos... tenia pinta d'acabar sent un viatge llaaaaarg i cansaaaat... i aií va ser, impossible aclucar l'ull. Sobre les 10 del matí arribavem al Prat.

I poca cosa més destacable... només que a la pobre Cris l'esperit de malastrugança del JFK la va perseguir fins a casa, i en quan va anar a obrir la maleta va veure que li havia desaparegut el cadenat TSA (especial per viatjar a USA) i que li havien mirat la maleta, així ho deia una polida tarjeta que s'hi va trobar a dins disculpant-se per les molèsties.

...

Arribem al final del nostre viatge,
però no serà el final del nostre bloc...
queden moltes visites a la Big Apple!!!

Philadelphia

Diumenge ens vam despertar ben d'hora ja que l'autobús que ens havia de portar a Philadelphia sortia a les 9 del matí. El dia abans ja haviem deixat lligat el check-out a la recepció de l'hotel així que la cosa va anar ràpid i aviat ja estavem camí de Chinatown. Si, si, ho heu llegit bé! una companya de feina de la Cris ens havia parlat d'una companyia d'autobusos que anava del chinatown d'una ciutat al chinatown d'un altre ciutat, és a dir de ghetto a ghetto, una manera més senzilla, ràpida i econòmica d'anar a visitar els parents... Desconeixem si tots els getthos americans tenen muntat aquest tipus de negocis, però el que està clar és que visquin on visquin els xinesos saben com organitzar-se!!

Així que allà estavem, esperant amb les maletes al carrer amb tota una serie de gent d'allò més diferent: controladores àvies xineses, joves estudiants, afroamericans rapers... un poti poti cultural molt entranyable.





Tot i que l'autobús estava una mica atrotinat i dins hi feia molt de fred, el viatge va estar molt bé. Vam aprofitar per esmorzar mentre disfrutavem del paisatge i en un parell d'horetes ja vam veure, a través de la finestra, l'skyline de Philadelphia, que ni de bon tros ens va impressionar tant com el de Nova York.

I ja que ens hem posat a comparar, ens agradaria recapitular: a Nova York ens haviem trobat l'Amèrica purament neoyorkina, a Asbury Park ens haviem trobat amb l'Amèrica més profunda, a Washington amb l'Àmerica elitista i monumental... i a Philladelphia... bé, a Philly tot circula entre l'orgull i l'infern americà.

L'autobús, ens va deixar, com ja hem dit a Chinatown. Teniem l'hotel a uns 15 minuts caminant, i ens vam poder formar una primera impresió dels carrers de philadelphia, que ens van semblar els d'una gran ciutat amb un caire relativament acollidor. L'hotel Palomar ens va rebre amb els braços oberts, de seguida ens va encantar pels seus detalls i per la voluntat de desmarcar-se del model d'hotel clàssic sense perdre qualitat en el servei.

Vam deixar les maletes a l'habitació i vam sortir, tot i que començava a plovisquejar, amb moltes ganes de coneixer aquella nova ciutat que se'ns oferia una mica com un misteri. Haviem pres quatre notes de llocs a visitar del bloc dels NewYorkers (merci guapos!!) que havien estat a la ciutat just el dia anterior i per complementar la informació vam demanar un plànol de la ciutat a la recepció de l'hotel. El centre històric de la ciutat no quedava gaire lluny.

La veritat és que passejar per la Philadelphia antiga (i quan diem antiga volem dir fa més o menys 300 anys) és com fer un viatge en el temps. El que ells anomenen Old City és com un petit museu urbà d'edificis de maó vermell. Totes aquestes casetes de nines amaguen un petit tresor apreciadísssssim per la cultura americana, però que nosaltres, oh pobres europeus, no vam acabar d'entendre del tot.

Pels carrers adoquinats corrien les carrosses tirades per caballs (plenes de turistes, sobretot xinesos, que feien fotos com desesperats), pels passejos i jardins trobaves animadors vestits d'època que t'explicaven a manera de conte la història de la ciutat, dins el edificis hi havia custodiats objectes com la declaració d'independència dels Estats Units o la Campana de la Llibertat amb llargues i extenses explicacions sobre la seva importància... evidentment, no discutirem l'autobombo pro-yankee, és el seu país i cal que en destaquin la importància. A nosaltres però, tot allò no ens va arribar gens, no sabem si pel cansament acomulat ja a finals del viatge o si perquè veritablement ens queda tan allunyat que ni tan sols vam poder empatitzar.

Un cop vist el centre històric (que no és gaire gran) ja vam anar cap a dinar. L'Ernest i l'Èlia havien comentat al seu bloc que el plat típic de Philly era el cheesesteak i ens feia gràcia tastar-lo. No vam trigar gaire a trobar un restaurant que el tenia en carta, era un lloc particular que en comptes de taules per dinar, tenia una parell de llarques barres i tamborets. La cambrera era molt atenta, com a tots els llocs on hem anat, i el cuiner que era molt alegre, ens va amenitzar el dinar amb la seva veu de tenor. En aquest ambient ens vam menjar el nostre cheesesteak: un "pepito de ternera con queso", però amb la carn picada (sembla que no tinguin dents aquesta gent, tot ho fan trinxat!). Estava molt bo... però els que no sigueu massa amants del formatge, manteniu-vos-en allunyats!

Panxa-contents i amb la feina feta vam decidir sortir de la zona turística i visitar una mica la Philadelphia real, allà on viu la gent. La veritat és que ens vam trobar amb l'altre cara de la moneda... l'Old City es mantenia com un paradís net i polit, l'altra Philly era més aviat sórdida, una ciutat amb grans dosis de brutícia, pobresa i bogeria pels carrers. Si que és veritat que a Manhattan ens havia estranyat no veure gaires homeless (aquells homes amb la botella de vi dins una bossa de paper i aquelles dones amb carretons plens de cartrons que el cinema ens ha retratat), a Philly ens els vam trobar a tots! i a dojo!!

Encara afectats pels personatges que ens anàvem creuant i flipant de les males olors dels carrers vam arribar per sorpresa a la plaça JFK. Aquesta plaça es coneix pel sobrenom de The Love Park degut a l'exitosa escultura pop de Robert Indiana amb les lletres de la paraula LOVE que té instal·lada just al centre (l'escultura té versions en diverses ciutats americanes i també estrangeres). El LOVE va acompanyat aquí Philly per la Love Fountain que es tenyeix de rosa, blau, verd o vermell si aquell dia coincideix amb algun acte destacat.

Nosaltres la vam veure en blanc... i com que a sobre començava a posar-se a ploure de valent vam entrar a la primera cafeteria que vam trobar, que sorprenentment va ser un starbucks!!! Vam aprofitar el frapuccino per tornar-nos a mirar la ruta, estavem just a l'inici del passeig que ens portava fins el Museu d'Art, que teniem fixat com a propera parada. Així que vam esperar que parés de ploure una mica per posar-nos de nou en marxa.

El passeig fins el museu va ser força agradable i vam tenir la sort de poder presenciar una altra americanada (malauradament no en tenim vídeo, seria molt més il·lustratiu). El cas és que mentre caminàvem portàvem una estona sentint clàxons, no li haviem fet gaire cas ja que a Washington ens haviem trobat que la gent pitava per no res, però a l'arribar a la següent cruïlla vam veure que hi havia un cotxe de la policia posat de biaix tallant el trànsit i provocant un col·lapse de dimensions considerables. Devia fer força estona que estaven aturats però nosaltres vam arribar en el moment just per veure el perquè de tot aquell enrenou, per la nostra esquerra van començar a passar un, dos i fins a tres cotxassos amb les finestres tintades.

No tenim ni idea de qui hi anava dins, una estrella del cinema, potser un polític, algun ric empresari... el que si tenim clar és que fós qui fós tenia molta pressa i no podia parar a cap semàfor. Un cop passats els tres cotxes de protocol, el polícia va arrencar, fent una semi-derrapada de la velocitat, i el trànsit poc a poc es va anar restaurant. Vam estar a punt d'aplaudir! Aixxx!

Finalment vam arribar al Museu d'Art, un gran cartell anunciava una exposició de Renoir, però quan vam arribar el museu just tancava les seves portes. De totes maneres, el que ens havia portat allà no eren precisament els paisatges de Renoir sinó una disciplina ben diferent, el cinema d'acció, més concretament Rocky Balboa. Resulta que l'escalinata que porta fins el museu és la que es va utilitzar per fer aquella famosa escena de l'oscaritzada pel·lícula en que el boxejador, entrenant-se, puja corrent els 72 graons i aixeca els braços en senyal de victòria. Ens va fer gràcia veure la quantitat de fans de Balboa (i potser no tant fans) imitant la mítica ascensió. Nosaltres no vam voler ser menys i el David ens va premiar amb la seva pròpia versió... no penjarem el vídeo però prometem ensenyar-lo en sessions privades.







Acabada la visita als Rocky Steps, encara plovisquejava. La idea era anar tornant cap a l'hotel fent un camí diferent i passant per tota la zona de gratacels. Així ho vam fer i tot i que la pluja, suau però insistent, no ens deixava disfrutar del tot el paisatge de gran urbs, ens va agradar força.

Aviat vam arribar a l'hotel, ens vam dutxar, vam descansar una mica i vam deixar les maletes preparades per l'endemà abans de sortir a sopar. De nit ja no plovia i vam fer una volta pel barri fins trobar un restaurant que ens va agradar, era una mena de Lounge de disseny, on més que menjar semblava que ens anessin a servir a copes. Al centre hi havia una làmpara enorme i molt popera i a la part superior gran part de les cadires eren balancins. Amb aquest ambient pseudo-discotequero ens van servir un plats per llepar-se'n els dits! Un sopar fantàstic per acomiadar-se del país...

L'endemà començaria el nostre llarg retorn a Barcelona.

Washington Monumental

11.20pm - Washington DC

Dissabte ens vam despertar a la capital dels Estats Units, Washington DC. Per contra del que pugui semblar, els hotels de més renom no sempre són els més comodes... haviem passat la nit barallant-nos amb un matalàs massa tou i un coixí massa gruixut. Però aquest tipus d'hotel també guarden sorpreses agradables per qui no hi està acostumat, i en obrir la porta de l'habitació per començar la nostra jornada de turisme ens vam trobar: The Washington Post!


És un dels diaris més antics i de més renom dels Estats Units i estava allà a als nostres peus recordant-nos on erem, primer el vam fullejar amb la sospita que no fos l'edició del dia següent i haguessim de salvar alguna vida; superat el moment frikie... vam decidir fullejar-lo amb una mirada més convencional (sembla mentida que en tot el temps que portavem a USA encara no ens haguessim mirat cap diari!!)

La primera cosa que haviem de fer aquell matí era tonar el cotxe (i així ho vam fer, amb brometa inclosa del noi de Hertz sobre la nostra nacionalitat en dir-li que erem de Barcelona... oh! Spanish! World Cup!!... com a mínim va saber situar-nos una mica al mapa). I amb el cotxe retornat vam anar a esmorzar a l'Starbucks, li estavem agafant el gustillo a aquest establiment... una manera d'assegurar-se que el café fos correcte i no la mena d'aigua bruta que els americans prenen.

I un cop esmorzats vam començar la nostra rutilla... a pocs metres ens vam topar de cara amb el Monument a les Victimes del Comunisme (!!) doncs si que començavem bé! de fet, ja ens ensumamem que la ciutat seria un conjunt de monuments en honor i glòria al sistema nord-americà i allò, ens va colocar a lloc ràpidament.


Quatre carrers més enllà ja vam veure la primera de les grans edificacións megalòmanes de la ruta, la Union Station. Aquesta històrica estació de trens és obra de l'arquitecte Daniel Burnham (el mateix que va dissenyar el Flatiron de la Big Apple!) i no deixa indiferent, sobretot per la seves grans dimensions. Es tracta d'un nou exemple de l'estil Beaux-Arts arquitectònic americà, del qual ens hem fet farts de veure mostres al llarg de tot el viatge, que mostra un gran coneixement dels fonaments de l'arquitectura. El seu interior cassetonat envoltat descultures al·legòriques ens va impressionar i, salvant les distàncies, ens va aconseguir transportar a l'essencial Roma clàssica.

Sortint de l'estació ja vam enfilar cap al que es pot considerar l'eix monumental de la ciutat, format pels edifics institucionals i culturals més importants de la capital. De cop i volta ens trobavem entre entre la Cort Suprema i el Capitol. Prendre conciència que estàs començant un passeig per les localitzacions des d'on representativament s'estructuren les decisions més importants del món capitalista, fa que empassis saliva.

La Cort Suprema encapçala el poder judicial dels Estats Units i l'edifici del Capitol, de gran presència, és la seu del Congrés dels Estats Units. La multi retratada cúpula divideix l'edifici en dues ales, al nord queda la cambra del Senat i al sud la que correspón als Representants.
El Capitol marca un dels límits de la planificació urbanística institucional de la ciutat que abans hem comentat, el National Mall. Des de les seves escales, les vistes de tot el passeig ajardinat son espectalculars! Al llarg de tot el passeig s'hi disposen edificis monumentals amb contingut d'interés artístic i cultural, la seva majoria formen part del conjunt de museus Smithsonian.

Va haver un d'aquests museus al qual no ens vam poder resistir d'entrar, el dedicat a l'aire i l'espai. No cal insistir massa en els motius que han portat els Estats Units a ser un país capdavanter en la gestió aeronàutica i la cursa espacial, però és evident que així és i aquest museu n'és una petita (gran) mostra: avionetes i avions que semblen de joguina però han creuat mars o han portat els seus pilots fins el pol nort, càpsules de la Nasa, l'Spuntnik, vehícles que semblen trets de series de ciència ficció... la veritat és que la inversió en desenvolupament tecnològic es fa ben palesa dins les parets d'aquest museu... i ara deixeu-nos caure en el tòpic, com diria Neil Armstrong: és un petit pas per l'home, però un gran salt per la humanitat!

En sortir del museu vam tornar a la terra... i a la calurosa xafogor del National Mall. Girant el cap a la dreta, veiem l'imponent Capitol, si el giravem a l'esquerra s'alçava davant nostre el Monument a Washington, popularment conegut com l'obelisc de Washington, però que nosaltres preferim anomenar, senzillament, el piruli blanc! El piruli va ser alçat en commemoració al primer president de USA que va guanyar la independència del país lluitant contra l'exèrcit britànic. Ens va donar la sensació d'estar just al melic de la ciutat ja que els seus 170 metres d'alçada el fan visible a tot arreu i sembla que en marqui el centre, com l'agulla d'un rellotge de sol.


A la base del monument ens hi vam estar una estoneta, per descansar una mica i per redefinir la ruta ja que la següent parada ens obligava a sortir de l'eix ajardinat. En la distància podiem veure ja un trosset de la façana de la Ca' l'Obama, funcionava com un imàn!!

Estar davant la casa blanca no és ni com estar veien una peli o una serie... és com estar veient el Telenoticies! De fet, acostar-nos-hi no ens hi vam poder acostar massa, la zona està molt protegida per garantir la segureta, l'accés a l'interior totalment restringit i la tanca que limita la finca més propera a la casa plena de curiosos!!... tot i que la familia del president no hi era (estaven fent markèting a Marbella), amb la foto de "periodista" ja ens vam sentir conformats.

Per continuat el camí ens vam acostar a una paradeta per comprar "ice cold water "(a la Big Apple n'hi havia per tot arreu, però a Washington escasseja!) i de la paradeta, ens vam dirigir de nou cap al National Mall per acabar-ne de visitar els monuments memorials que el formen: el dedicat a la Segona Guerra Mundial i el de Lincoln.

Els memorials de Washington segueixen la tendència americana de fer-ho tot a lo bèstia, però tenen una altra característica important, són grans conjunts ariquitectònics. Estem acostumats a veure les escultures que conformen l'entremat urbà de qualsevol ciutat des de l'exterior, aquí a Washington és possible fer la volta al monument però també entrar-hi a dins i formar-ne part, així va ser com DINS el Memorial de la Segona Guerra Mundial vam poder refrescar-nos els peus tot mirant el piruli i així va ser com DINS el monument a Lincoln ens vam poder sentir asfixiats per la magnífica presència de l'escultura del president. Davant d'aquest monument s'hi han realitzat grans discursos i una placa al terra recorda potser el més famós, realitzat per Martin Luther King: "I have a dream". El marc històric, impressiona! I el que veia Martin Luther King mentre parlava, enmirallant-se en la Reflecting Pool, també!


Acabat l'eix del National Mall ja començavem a estar una mica cansats i la horrorosa calor no ajudava a agafar força, però encara hi havia una darrera cosa que no ens voliem perdre, el cementiri d'Arlington. Així que vam creuar el pont per sobre del riu Potomac, deixant enrera el Districte de Columbia i entrant a peu a l'Estat de Virginia, a les terres cedides pel General Robert E Lee per fer-ne un cementiri militar. Està clar que amb la quantitat de merders en que es posen aquesta gent l'espai que necessiten per enterrar els seus "herois" de guerra mereix ser immens... i vam constatar que així era. Dins el seu perimetre hi ha milers i milers de tombes, la imatge d'una de les seccions us servirà per fer-vos-en una idea.

I llavors si, els nostres peus ens demanaven repós, i la idea d'un banyet a la piscina de l'hotel es feia massa temptadora com per allargar la visita fins el Pantàgon, que tot i que quedava a un parell de parades de metro, no ens cridava suficientment l'atenció com per acostar-nos-hi. De fet, és un edifici que hagués estat xulo veure des de l'aire, per apreciar-ne la forma de la planta, i vam decidir que si algún cop tornàvem cap a aquesta zona ja vigilariem que l'arribada de l'avió fos a plena llum del dia per gaudir dels monuments des d'un punt diferent.

Rumiant tot això vam entrar al metro de Washington, que mareix un paràgraf dededicat! El metro de la capital, està clar que no deu ser un transport gaire popular, és caríssim i el seu preu varia en funció de la distància que recorris, però no va per zones sinó per parades... i el problema ve quan no tens ni punyetera idea de la parada on vols anar i no hi ha indicacions, ni mapes i la única persona que hi ha per ajudar-te està penjada al telèfon i indicant amb el dit que agafis el bitllet a la màquina... vam haver de fer un màster express de compra de billets, i al final sembla que ho vam fer bé i tot!! Si es que en sóm d'espavilats!!

Vam baixar a la parada adequada, al costat de l'hotel i just davant del Five Guys, que seria el local on dinariem... (haviem esmorzat tard i haviem tardat una mica a notar sensació de gana però ara que ja eren sobre les 5 de la tarda, el cuquet era insistent). El Five Guys és una cadena d'hamburgueseries fast food (com no...) que sembla ser té bastant de renom als Estates, la decoració és senzilla però efectiva, totally america! Amb un munt de sacs de patates per fregir a manera de divisors de taules i tota una paret dedicada als refrescos gasosos amb els quals es reemplen els gots una i una altra vegada. L'hamburguesa la fan a mida, a triar entre uns 25 topings i certament, estava molt bona.


Després d'això... cap a l'hotel. Vam baixar a la piscina a relaxar-nos una mica, l'aigua era fresqueta i regeneradora, i vam aprofitar el wifi per organitzar una mica el viatge cap a Philladelphia el dia següent.

I això es tot!
The Crossfingers, TV3, Washington!

On the road

11.15 pm - Washington DC

Divendres 13 és el dia de la mala sort en la cultura anglosaxona... estant immersos en ella ens podiem esperar el pitjor i més si haviem de passar el dia a la carretera (tots sabem la quantitat de llegendes urbanes que corren) però com que no som supersticiosos, la data, tot i que va sobrevolar pels nostres caps a primera i darrera hora del dia, va acabar sent tan sols una anècdota.

Vam llevar-nos després d’haver dormit molt bé als nostres llits del Berkeley Carteret i vam iniciar el cerimonial dels matins: dutxa, fer la bossa i... aquest cop, sortir a esmorzar fora. Vam anar a la única bakery del poble que devia estar oberta, sota el porxo de l’Arcade, ens vam demanar els nostres cafés i una peça de les múltiples possiblitats que ofereix la reposteria americana, que val a dir que és molt bona i contundent. Després d’esmorzar vam tornar a l’hotel per fer el check-out i el número 13 va fer la seva primera aparició... vam trobar a faltar la targeta de crèdit amb que haviem pagat l’hotel, per més que vam preguntar i remenar-ho tot, va ser impossible trobar-la, semblava com si s’hagués esfumat. De camí a l’oficina de Hertz, on haviem de recollir el cotxe per anar a Washington DC, la vam anul•lar (després va resultar que se l’havien quedat a l’hotel en entrar, quan ens la van tornar per poc no els matem!). Però el tema de les targetes no va acabar aquí, al recollir el cotxe vam tenir nous problemes per pagar... l’altre targeta de crèdit que portavem no va ser acceptada per la màquina... si és que... no es pot confiar en el diner de plàstic!!

De qualsevol manera, per fi estavem dins el cotxe amb les bosses al maleter i moltes milles per endavant. Abans d’entrar a les Interestatals calia però fer una parada obligada al poble de Belmar... exactament a la cantonada de la 10th Avenue amb la E street... epicentre del laboratori on es formaria la banda que després es convertiria en la “Heart stoping, houserocking, earthquaking, legendary E STREET BAND!

I llavors si, ja estàvem preparats per dir adéu a la costa de Jersey i començar el viatge cap a l’interior dels Estats Units. Aviat ens vam adonar que conduir per les carreteres i autopistes americanes era un fet curiós... les linies pintades de groc, els senyals de circulació, les indicacions i fins i tot el paisatge, tot i ser molt diferents als de casa nostra, no ens eren en absolut estranys... ens va ser d’allò més senzill situar-nos mentalment dins la nostra propia road-movie!

En algún punt de la interestatal 95, a l’estat de Maryland, vam parar a dinar. Les Arees de servei que vam veure a USA són curioses... com grans complexos indústrials, que tenen com a nucli una gasolinera (que sol ser Exxon) i una zona de descans per camions; al voltant s’hi poden trobar 5 o 6 restaurants de menjar ràpid, a triar: MacDonalds, Dunkin’ Donuts, Burger King, Wendy’s... però el nostre estómac es rebel•lava a digerir una sola hamburguesa més, així que vam donar una volteta i la sort ens va somriure ja que entre tots els establiments de carn picada vam trobar un petit Oasi... el restaurant italià La Ciacconte. Com a tots els restaurants americans, les racions eren abundants i estava tot boníssim! (tot, excepte aquella mena de cervesa feta de soca d’abre que tenien entre els refrescs i que encara lamentem haver tastat... era 3 en 1 líquid!)

Després de quedar-nos ben tips a La Ciacconte, vam reprendre la ruta, però la nostra següent parada no estava gaire lluny. De fet la nostra següent parada mereix un punt i a part a part ja que va ser tota una experiència!!

The Bengies Drive in Theatre. En preparar la ruta ens havia fet molta gràcia trobar que de camí a Washington passavem per un cinema d’aquests en que pots veure la peli des del cotxe. Ho vam incorporar de seguida a la llista de coses possibles de fer i després d’haver-hi anat, ha passat a la llista de coses que no pots deixar de fer si vas als Estats Units! És un món a part. El Bengies va ser fundat el 1956, i la veritat és que no ha canviat gens l’estètica: llums de neo i un gran bar on comprar enormes quantitats de crispetes, caramels, cotó de sucre i tota mena d’entrepans i de begudes (vam tastar autèntica lemonade!)... una festa pels intestins més agosarats!

Vam aparcar el cotxe just al centre de la gran pantalla (la més gran de USA, segons pregonava la propaganda), i vam baixar a fer un cop d’ull a la fauna autòctona. Vam aprofitar també per trucar a l’hotel de Washington per dir que arribariem tard i el David ens va obsequiar en diverses tongades amb la frase que més recordarem del viatge: “Hello, my name is David Santaflorentina, I have a reservation for tonight, I just call to say that we will arrive at midnight”... ho va haver de repetir com 5 vegades per que li anaven passant d’un teleoperador a un altre... el moment culminant va arribar quan li van demanar que lletregés el seu cognom... imagineu-vos-el, allà en mig d’un cinema a l’aire lliure de Maryland recitant: S-A-N-T-A-F-L-O-R-I-(ai no!)-E-N-T-Y-(merda!)-I-N-A... bufff! suava!

Amb l’hotel avisat i la nostra ració de popcorns i refrescs comprats, vam tornar al cotxe. El sol gairebé s’havia post i l’emisió havia començat amb una mena de trailer sobre com funcionava el cine, per tal de sentir el so pels altaveus del cotxe havies de sintonitzar una emisora de ràdio (molt senzill i efectiu!). Semblava que la peli, El sopar dels idiotes, estava a punt de començar però llavors va passar una cosa que ens va deixar flipats. A la pantalla van començar a projectar un curt amb fort contingut yankee, els nostres veïns (de fet, pràcticament tot els que estaven al cinema) van començar a sortir del cotxe com hipnotitzats i la majoria ja tenia la mà al pit quan va començar a sonar l’himne americà. No podiem ni empassar-nos les crispetes!!

La peli en si, bé, potser no va ser la millor del món i segurament no guanyarà cap òscar... però nosaltres la vam disfrutar moltíssim i penso que mai oblidarem on la vam veure per primera vegada! Li posem un 10 a l’experiència!

Després dels crèdits vam engegar el motor, encara ens quedava una horeta ben bona de carretera abans d’arribar al nostre hotel de Washington. El que no teniem previst era que a l’entrada de la capital ens trobariem un petit embús que ho va fer retardar una mica tot.. cansats del viatge voliem aparcar a prop de l’ascensor per tenir un camí més directe al llit de la nostra nova habitació... però no va ser tan fàcil (el 13 atacava de nou):

This is America!!

Asbury Park

10.15 pm - Washington DC

Dijous quan ens vam despertar ja teniem les maletes fetes així que calia fer ben poca cosa abans de posar-se en marxa… a fora queien quatre gotes. Vam agafar l’equipatge i vam anar fins a Penn Station (una estació de trens laberintica i enorme!) per agafar el NJ Transit que ens havia de dur fins a Asbury Park. Com que hi vam arribar amb temps de sobra vam aprofitar per fer una ullada a l’entrada del Madison Square Garden, "The Greatest Arena in the World", l’estadi on juguen com a locals els New York Nicks (bàsquet) i els New York Rangers (hoquei sobre gel), i on, d’altra banda s’hi han realitzat tota mena d’esdeveniments esportius i centenars de concerts.

Fet això, i després de comprar alguna cosa per dinar al tren, ja vam anar cap a la sala d’espera a veure si ens les pantalles posava a quina andana haviem d’anar, però res, una nota deia que el número d’andana només s’informava 10 minuts abans que sortís el tren... així que ja ens veiem en plan marató corrent pels passadissos amb les maletes (cal reconeixer que potser al final no va ser tan dramàtic). Finalment pujàvem al tren i una revisora molt de la costa de Jersey ens va picar els billets, el viatge començava a agafar un altre caire. El tren es va posar en marxa i en un tres i no res, ja estavem a Jersey, amb els seus pobles de casetes unifamiliars de fusta, les grans desembocadures de rius, les estacions tronades... a Long Branch vam haver de baixar del tren i pujar-ne a un altre tot just a l’altra banda de l’andana, aquest era amb el que definitivament entrariem a Asbury Park.

Asbury. La primera impresió que dona és de poble fantasma, els seus carrers són els d’una ciutat que un dia va ser dinàmica però que ha estat abandonada... el que desprén Asbury és nostàlgia.

Vam deixar les maletes a la nostra habitació del Berckeley Carteret Ocean Front, una habitació tan gran com l'apartament que haviem deixat a Manhattan!! i vam sortir seguint la pista de The Circuit i mirant d’anar trobant tots els punts de referència que teniem anotats a partir de les històries en vers de l’estimat Bruce Springsteen. Només acostar-nos al mar ja ens vam trobar amb el Boardwalk (el passeig marítim), de fusta clara que els anys han anat tenyit de gris. I allà mateix, l'Arcade i el Paramount Theatre Convention Hall, impossible no començar-se a posar en mode "Springsteen".


Passats aquests edificis el somni va continuar amb la caseta de Madame Marie, els locals al costat de la costa, les restes del que havia estat un enorme parc d'atraccions, el Casino (molt malmés pel pas del temps) i el Palace amb les seves gargoles... tot plegat, com hem dit abans, restes del que un dia va ser. Un paisatge que acompanyat per un dia grisós com el que vam tenir, ofereix un aspecte desolador i tanmateix entranyable.

Una altra cosa que ens va sorprendre de la platja va ser un enorme cartell que anunciava que per banyar-se calia pagar una cuota (més endavant vam veure que era de $5)!!!

Passat el boardwalk (passeig marítim) vam entrar a Ocean Grove, un poble que sembla que s'hagi aturat en el temps, ple de cases d'estil victorià molt ben conservades, dedicat a acollir turisme vacaional (intern). Als seus carrers es respira un ambient d'americanisme i religiositat més que considerable.

Un cop fet el primer cop d'ull a la ciutat vam anar a fer una cerveseta al Wonder Bar, amb la carota del mític Tillie que ens venia somrient tot el camí. Vam estar xerrant una estona amb les dues tristes ànimes que estaven al local, la cambrera i un noi que estava tot sorprés de veure'ns allà i no parava de preguntar-nos que com era que haviem inclós Asbury a la nostra ruta. En parlar-li del Boss, ja ho va veure més clar... diuen que justament en aquest local on ens estavem prenent la cervesa va ser on Bruce Springsteen va veure actuar per primer cop Clarence Clemons (si us heu perdut, mireu en les primeres entrades del bloc).

I del Wonder Bar, vam tornar cap al mar... Asbury és petit... gairebé de casualitat ens vam topar amb el monument al SOAP (en homenatge als fundadors de l'estil músical que defineix la zona) i a poques passes d'allà, a la platja, ens vam trobar una curiosa escena de quatre nuvies fent-se fotografies que ens va captivar durant una bona estona... encara ara no sabem si es tractava d'una boda multitudinària, d'una sessió de fotogràfies per vendre vestits de nuvia o d'un curset per aprendre a fotografiar nuvis a la platja en dies de pluja... el cas és que tot plegat era ben estrany! Després de fer el xafarder una bona estona vam anar cap a l'hotel, a dutxar-nos i descansar una mica abans de sortir a sopar.

Per sopar, no vam poder triar entre gaires opcions, o ens quedavem a menjar qualsevol cosa en una mena de festa reggae o ens quedavem a menjar qualsevol cosa mirant el mar... vam triar la segona opció: slice de pizza, refresc amb canyeta i a sentir com petaven les onades! Amb la panxa plena, vam refer de nou tot el passeig maritim, aquest cop de nit... tenia un altre aspecte malgrat no deixava de notar-se el regust d'acollidora decadència de la ciutat.

I per arrodonir la nit... el plat més fort de la jornada: l'Stone Pony! el mitíquissim local de la costa de New Jersey obria les seves portes per la nit, i nosaltres no ens ho voliem perdre. El local era molt gran, i només veure la quantitat de guitarres signades que fan sanefa a la part més alta de les parets, al llarg de tot el seu perímetre, i la quantitat de fotografies i posters que hi ha penjats, ja et pots fer la idea que allà dins han passat coses extraordinàries.

Vam aprofitar per veure un parell d'actuacions mentre ens preniem la cervesa més barata que ens hem pres als Estats Units (només 3 dolars); la primera actuació era d'una banda adolescent local que va tenir entretingut a una bona quantitat de personal. A la segona part del show va sortir a l'escenari un xicot amb una guitarra (de qui lamentem no saber-ne el nom) que ens va encantar... llàstima que l'espectacle no va durar massa.

I de l'Stone Pony, cap a dormir, que l'endemà havia de ser un dia llarg de carretera.

Still alive

Després d'estar uns dies desconnectats... ja tornem a treure el nas... tenim pendent moltes coses per explicar, i ho anirem fent a poc a poc per no deixar-nos res.

De fet, ens va bé aquest missatge per fer una mica de separació entre els dos grans blocs del nostre viatge, d'una banda, la gran megalòpoli que és nova Nova York, de l'altre, l'Amèrica que ens hem anat trobant una mica més al sud... res a veure!

Una abraçada a tothom!

Últim dia a Manhattan

7:15 am - Manhattan, Nova York

Dimecres... últim dia 100% Manhattan... com a mínim d'aquest viatge...

Ens vam despertar amb un destí ben clar: MOMA

Era una de les visites més esperades i la veritat és que el Museu no ens va decepcionar gens ni mica. A l'entrada, ni massa cua ni massa controls... la sensació era de museu a "l'europea", vam deixar les bosses i cap a dins. Amb l'entrada general ens havien donat una entrada per una exposició temporal de Matisse, però de tots tres, l'únic que es va adonar que només hi podiem entrar d'onze i mitja a dotze va ser el David. Nosaltres dues ens miravem estrenyades després de quatre preguntes seguides per part del David sobre quan, com, on haviem d'anar per veure l'expo... no enteniem la insitència i vam passar una mica d'ell... ell tampoc no ens va dir res i vam pujar cap a la cinquena planta com teniem pensat... en arribar li va sonar l'alarma del mòbil que l'avisava que haviem d'anar corrent a veure l'expo!! La nostra cara d'estupefacció va ser màxima... encara ara no entenem com va poder programar-ho! Quan ens va explicar el motiu de la seva insistència (que només teniem mitja hora d'accés a la sala) ens vam quedar una mica més tranquiles... només una mica... de qualsevol manera, com teniem teca per endavant i a Matisse ja l'haviem vist en altres ocasions, vam decidir seguir amb la visita programada. I quina visita!

El MOMA és un d'aquells museus de manual... totes i cada una de les sales contenen com a mínim una peça puntera dins la història de l'art, una d'aquelles làmines que tantes i tantes vegades has repassat a partir de llibres o de diapositives i que de cop i volta estan allà, en tres dimensions! La nit estrellada de Van Gogh, Les Senyoretes d'Avinyó de Picasso, Els Nanúfers de Monet, el Broadway booguie-booguie de Mondrian, La Roda de Bicicleta de Duchamp, La Dansa de Matisse, les Sopes Campbell de Warhol, La Persistència de la Memòria de Dalí, i un llarg etcetera... no acabariem mai!!


Quatre plantes més abaix... estavem exhausts!! Vam descansar una estoneta al jardí d'escultures abans d'atacar la botiga, on ens vam firar un parell de làmines i evidentment, la guia del museu per continuar-ne disfrutant a casa.

Aprofitant que estàvem a prop del Rockefeller i que ja era l'hora de dinar, vam decidir anar a un restaurant al qual ja li teniem posat l'ull, la Heartland Brewery, on vam poder tastar la carn de búfal i una maravellosa cervesa que fabriquen allà mateix (Brewery en anglés és literalment fàbrica de cervesa)... vam tastar dues Ales, la Red Rooster i la Indian Pale! Totes dues boníssimes!

De cara la tarda haviem pensat a fer una volta pels carrers de Manhattan, començant pel barri de West Village i sense saber molt bé cap a on aniriem a parar... així que vam agafar un bus direcció Washington Square.



En arribar a la plaça, ja vam veure que allà hi passava alguna cosa estranya, però no acabavem de saber definir el què... de fet, el que ens estava a punt de passar era d'aquelles coses que tothom ens havia dit que ens podia passar a Nova York, però que mai penses que realment t'hi puguis trobar: vam veure una "FAMOSA" i vam assistir al RODATGE d'una escena d'una serie de televisió!!!

De fet, de la famosa, no en sabriem ni el nom sinó fos per internet: Melina Kanakaredes, protagonista de CSI New York i Providence. (La foto "robada" la posarem més endavant, la tenim amb la càmara de la Cris i no podem baixar-la a l'ordinador). I de la serie... doncs la veritat és que no us en podem dir gaire cosa, només que es tractava d'una nova producció, ens van dir que es diria Blue Bloods, i la cosa anava de policies (després vam buscar un trailer i sembla que el prota serà el Tom Selleck, a qui no vam veure).




Ja us podeu imaginar, que amb tota aquesta moguda... la plaça ens va encantar! Va ser un moment emocionant... tot i que lamentablement, no ens van deixar fer d'extres.

Quan la cosa es va calmar vam començar a tirar amunt per University Pl. L'ambient que es respirava no era ben bé el mateix que el que estavem acostumats a veure a Manhattan, el ritme era diferent, la imatge de la gent als carrers més jove i atrevida (sembla que s'han posat de moda les extensions de color rosa als carrers del Village). Suposem que tot plegat, era degut a la proximitat de les facultats de la Universitat de Nova York, un barri que ens va fer sentir molt a gust.

Seguint pel mateix carrer, aviat ens vam trobar amb una altre sorpresa. En arribar a Union Square vam trobar-nos un gran mercat de productes frescos. Qui ho diu que els americans només mengen porqueria? Potser si que aquesta és la tònica general, hamburgueses, hot dogs i pizza... però aquell mercat ens va obrir els ulls a una nova realitat, la verdura, la fruita i el formatge artesà tenien una pinta que no vegis!!



Més tard vam llegir a la guia que aquest mercat de Union Square és el més famós (suposem que per la seva extensió) dels aproximadament 40 mercats agrícoles de la ciutat, on hi van a vendre els artesans i pagesos de la zona, i que són molt apreciats pels neoyorkins... cosa que no ens va estranyar gens!

I com que veiem que el carrer donava tant de si vam seguir tirant fins a trobar-nos la darrera sorpresa de la tarda en forma de bombonet arquitectònic: el Flatiron.


Aquest edifici de 20 plantes construït el 1902, està considerat com a primer gratacels de Manhattan i deu el seu sobrenom al divertit disseny triangular de la seva planta, Flatiron (la planxa). És evidenment, una icona de la ciutat i ens va deixar del tot enamorats.

Per arrodonir la tarda, que ja començava a ser vespre, vam entrar en una cafeteria d'estil italià que hi havia a prop, tenia un gran mural pintat de la plaça del Palio de Sienna i feien un café boníssim (cosa que escasseja a la Big Apple). Ens hi vam trobar tant bé que vam anar deixant passar el temps, xerrant tranquilament, i quan ens en vam adonar ja vam veure que feiem tard a la darrera visita que teniem prevista per la tarda, la botiga B&H ja havia tancat portes...

Així doncs, vam tornar cap a l'apartament, calia preparar les maletes per l'endemà dir adeu a Manhattan (per uns dies) i agafar el tren cap a New Jersey... però això ja es tota una altra història i cal explicar-la al seu moment... Aquella nit vam fer uns bikinis i vam compartir una tarrina de gelat al més pur estil americà i aviadet cap al llit!

Fifth Avenue (day and night)

8.oo am - Manhattan, New York

Dimarts al matí, el cel estava mig tapat però fora hi feia una calor horrible, d'aquelles de molts graus farenheid. Tot i així, ens vam tornar a carregar les bosses amb la guia, les aigües i les ulleres de sol... i cap a la Cinquena hi falta gent!

Vam agafar el bus M15 a la 82 (la banda sonora mentre esperavem a la parada, era aquella cançó del Boss Does this bus stop at 82nd street?). Vam saltar del bus a la 55 i vam tirar cap a Madison Avenue, cap a la Sony Tower (exponent de l'arquitectura postmoderna neoyorkina). Pel carrer vam fer de nou un munt de fotografies, ens encanten els gratacels, penso que no ens en cansariem mai! De seguida vam aconseguir un ticket per fer la visita al Sony Wonder Technology Lab, però faltava més d'una hora per entrar, temps que vam aprofitar per fer tres cosetes que ens havien quedat pendents de la zona: la Trump Tower, Tiffany i el Seagram.

La Trump Tower propietat del bilionari megalòman Donald Trump ens va deixar al·lucinants. El seu interior és d'un luxe totalment kitsch, amb parets forrades de marbre rosa i or, una gran cascada des dels pisos superiors fins al hall d'entrada i terrasses ajardinades.

Començavem a sentir-nos estranyament glamourosos i ens va anar molt bé, ja que d'altra manera no crec que mai haguéssim entrar a Tiffany, situada just al costat, i creiem que va valer la pena! De la botiga de diamants més famosa del món en vam veure dues plantes, la planta baixa amb boniques joies assequibles més o menys a tothom; i la segona planta, amb joies excepcionals que rondaven els 7000 euros les més senzilletes... val a dir que els diamants són preciosos, sembla que portin una flama a dins.

La tercera parada del matí, el Seagram Building, projectat per l'arquitecte Mies Van der Rohe, seguint la màxima del "menys és més". Un dels detalls més importants d'aquest edifici és que no es va utilitzar tot el solar com a base d'arrencada del gratacels, sinó que es va obrir una plaça als seus peus (afegint a més l'aigua com element lligat a la tradició arquitectònica). Una preciositat!

A les 12.15 ha estavem de nou a la Sony Tower, a la cua per entrar al Sony Wonder Tech Lab, era una cua curiosa: nosaltres tres i un parell de grups de nens (entre 6 i 9 anys). Quan vam entrat a la zona d'expo, els nens es van multiplicar! n'hi havia de tots colors! Ho vam entendre després, ja qe el laboratori estava molt enfocat a fer entendre noves tecnologies als més menuts. De totes maneres la visita va ser divertida, a banda de veure una exposició amb peces que sintetitzaven el passat, el present i el futur de Sony i una peli en alta definició força divertida, vam poder jugar amb hologrames, robots, noves eines de cirúrgia, i el més espectacular: una catifa d'esferes de colors intercanviables i una pantalla amb pluja de pedres de colors.


En sortir de la expo van fer també una volteta per la botiga... a la planta baixa tenien ungran saló d'exposició de televisions, i és que els americans tot ho fan a lo grande!! Aquí cada tele, tenia el seu propi sofà per poder-ne disfrutar abans de decidir si et quedaria bé a casa o no. Ens va fer molt feliços que una d'aquestes teles incorporava ja la tecnologia 3D... i si! vam poder veure un parell de trailers en 3D des del sofà!! Val a dir que l'experiència millora respecte el cinema... millora moooooolt.

En acabar, ja teniem una mica de gana, i ens vam dirigir cap a un restaurant molt divertit que hi ha a Broadway... a prop de Times Square, l'Ellen Stardust. És un restaurant ambientat en els anys 50, els cambrers van vestits de l'època, l'ambient és agradable i distés... i el més sorprenent és que de cop veus en John o la Lucy, que just t'acaben de servir el plat, bellugant-se entre les taules amb un micro a la mà i cantant. Era com estar dinant dins un musical!!


Aprofitant que ja estavem per aquella zona vam anar a acomiadar-nos de Times Square, de nou la llum i tràfec d'aquest lloc ens va emocionar. Vam entrar a la botiga de Toys 'r'us... una altra que és digne de ser vista!! Té una noria gegant al centre i milers de joguines per acontentar fins i tot als més exigents. Fet això, metro i cap a Brooklyn!

En sortir del metro plovia!! vam correr a aixoplugar-nos però per sort de seguida va parar, haviem anat fins allà per iniciar el camí de tornada a Manhattan creuant el pont de Brooklyn. El pont és maravellós! quan va ser inaugurat el 1883 era el pont penjant més llarg del món, i les vistes que ofereix de Manhattan són espectaculars. Només una cosa a tenir en compte, la passarel·la petaonal està dividida en dos carrils, un per vianants i un per ciclistes... creuar-ne la frontera per fer fotos pot ser motiu d'accident (i ho diem per experiència!).


Quan vam acabar de caminar el pont, començava a fer-se fosc i s'encencien les primeres llums de la ciutat. Al vespre haviem quedat de nou amb els New Yorkers per fer el cim de Manhattan! Vam arribar d'hora a la cita, així que vam aprofitar per entrar a un Starbucks i prendre un Frapuccino! A Nova York la gent té el costum d'anar pel carrer prenent-se el café, ho hem vist a moltes pelis, i a la Cris se li va posar entre cella i cella que no podia marxar de l'Illa sense haver-se'n pres un... la veritat és que estava boníssim! I en no res ens va arribar l'hora de pujar a l'Empire State!

Arribar fins el cim de l'edfici va ser tota una odissea, tram de cua, escala mecànica, tram de cua, escanner corporal, tram de cua, ascensor, tram de cua, fes-te una foto, tram de cua ascensor... per sort entre que vas xerrant, fent broma i explicant les aventuretes no es va fer gens pesat. Quan vam posar els peus a la terrassa del pis 86, ens vam quedar bocabadats! Era de nit, la ciutat estava completament il·luminada i es veia immensa!!



Vam estar un munt d'estona fent fotos sense parar... després ens vam relaxar una mica i vam començar a disfrutar del paisatge sense l'objectiu de la càmara al davant. No ens vam poder estar d'utilitzar els telescopis per poder veure amb més detall... GENIAL! Nova York és impressionant des de qualsevol punt, però des de les alçades i de nit... té un no-se-què que no marxaries mai!

Però vam haver de marxar... ens vam acomiadar de l'Ernest i l'Èlia desitjant-los una bona estada el temps que els queda a la ciutat (seguirem el vostre bloc!!) i cap a casa hi falta gent. L'endemà seria el nostre últim dia complert a Manhattan!