Asbury Park

10.15 pm - Washington DC

Dijous quan ens vam despertar ja teniem les maletes fetes així que calia fer ben poca cosa abans de posar-se en marxa… a fora queien quatre gotes. Vam agafar l’equipatge i vam anar fins a Penn Station (una estació de trens laberintica i enorme!) per agafar el NJ Transit que ens havia de dur fins a Asbury Park. Com que hi vam arribar amb temps de sobra vam aprofitar per fer una ullada a l’entrada del Madison Square Garden, "The Greatest Arena in the World", l’estadi on juguen com a locals els New York Nicks (bàsquet) i els New York Rangers (hoquei sobre gel), i on, d’altra banda s’hi han realitzat tota mena d’esdeveniments esportius i centenars de concerts.

Fet això, i després de comprar alguna cosa per dinar al tren, ja vam anar cap a la sala d’espera a veure si ens les pantalles posava a quina andana haviem d’anar, però res, una nota deia que el número d’andana només s’informava 10 minuts abans que sortís el tren... així que ja ens veiem en plan marató corrent pels passadissos amb les maletes (cal reconeixer que potser al final no va ser tan dramàtic). Finalment pujàvem al tren i una revisora molt de la costa de Jersey ens va picar els billets, el viatge començava a agafar un altre caire. El tren es va posar en marxa i en un tres i no res, ja estavem a Jersey, amb els seus pobles de casetes unifamiliars de fusta, les grans desembocadures de rius, les estacions tronades... a Long Branch vam haver de baixar del tren i pujar-ne a un altre tot just a l’altra banda de l’andana, aquest era amb el que definitivament entrariem a Asbury Park.

Asbury. La primera impresió que dona és de poble fantasma, els seus carrers són els d’una ciutat que un dia va ser dinàmica però que ha estat abandonada... el que desprén Asbury és nostàlgia.

Vam deixar les maletes a la nostra habitació del Berckeley Carteret Ocean Front, una habitació tan gran com l'apartament que haviem deixat a Manhattan!! i vam sortir seguint la pista de The Circuit i mirant d’anar trobant tots els punts de referència que teniem anotats a partir de les històries en vers de l’estimat Bruce Springsteen. Només acostar-nos al mar ja ens vam trobar amb el Boardwalk (el passeig marítim), de fusta clara que els anys han anat tenyit de gris. I allà mateix, l'Arcade i el Paramount Theatre Convention Hall, impossible no començar-se a posar en mode "Springsteen".


Passats aquests edificis el somni va continuar amb la caseta de Madame Marie, els locals al costat de la costa, les restes del que havia estat un enorme parc d'atraccions, el Casino (molt malmés pel pas del temps) i el Palace amb les seves gargoles... tot plegat, com hem dit abans, restes del que un dia va ser. Un paisatge que acompanyat per un dia grisós com el que vam tenir, ofereix un aspecte desolador i tanmateix entranyable.

Una altra cosa que ens va sorprendre de la platja va ser un enorme cartell que anunciava que per banyar-se calia pagar una cuota (més endavant vam veure que era de $5)!!!

Passat el boardwalk (passeig marítim) vam entrar a Ocean Grove, un poble que sembla que s'hagi aturat en el temps, ple de cases d'estil victorià molt ben conservades, dedicat a acollir turisme vacaional (intern). Als seus carrers es respira un ambient d'americanisme i religiositat més que considerable.

Un cop fet el primer cop d'ull a la ciutat vam anar a fer una cerveseta al Wonder Bar, amb la carota del mític Tillie que ens venia somrient tot el camí. Vam estar xerrant una estona amb les dues tristes ànimes que estaven al local, la cambrera i un noi que estava tot sorprés de veure'ns allà i no parava de preguntar-nos que com era que haviem inclós Asbury a la nostra ruta. En parlar-li del Boss, ja ho va veure més clar... diuen que justament en aquest local on ens estavem prenent la cervesa va ser on Bruce Springsteen va veure actuar per primer cop Clarence Clemons (si us heu perdut, mireu en les primeres entrades del bloc).

I del Wonder Bar, vam tornar cap al mar... Asbury és petit... gairebé de casualitat ens vam topar amb el monument al SOAP (en homenatge als fundadors de l'estil músical que defineix la zona) i a poques passes d'allà, a la platja, ens vam trobar una curiosa escena de quatre nuvies fent-se fotografies que ens va captivar durant una bona estona... encara ara no sabem si es tractava d'una boda multitudinària, d'una sessió de fotogràfies per vendre vestits de nuvia o d'un curset per aprendre a fotografiar nuvis a la platja en dies de pluja... el cas és que tot plegat era ben estrany! Després de fer el xafarder una bona estona vam anar cap a l'hotel, a dutxar-nos i descansar una mica abans de sortir a sopar.

Per sopar, no vam poder triar entre gaires opcions, o ens quedavem a menjar qualsevol cosa en una mena de festa reggae o ens quedavem a menjar qualsevol cosa mirant el mar... vam triar la segona opció: slice de pizza, refresc amb canyeta i a sentir com petaven les onades! Amb la panxa plena, vam refer de nou tot el passeig maritim, aquest cop de nit... tenia un altre aspecte malgrat no deixava de notar-se el regust d'acollidora decadència de la ciutat.

I per arrodonir la nit... el plat més fort de la jornada: l'Stone Pony! el mitíquissim local de la costa de New Jersey obria les seves portes per la nit, i nosaltres no ens ho voliem perdre. El local era molt gran, i només veure la quantitat de guitarres signades que fan sanefa a la part més alta de les parets, al llarg de tot el seu perímetre, i la quantitat de fotografies i posters que hi ha penjats, ja et pots fer la idea que allà dins han passat coses extraordinàries.

Vam aprofitar per veure un parell d'actuacions mentre ens preniem la cervesa més barata que ens hem pres als Estats Units (només 3 dolars); la primera actuació era d'una banda adolescent local que va tenir entretingut a una bona quantitat de personal. A la segona part del show va sortir a l'escenari un xicot amb una guitarra (de qui lamentem no saber-ne el nom) que ens va encantar... llàstima que l'espectacle no va durar massa.

I de l'Stone Pony, cap a dormir, que l'endemà havia de ser un dia llarg de carretera.