Philadelphia

Diumenge ens vam despertar ben d'hora ja que l'autobús que ens havia de portar a Philadelphia sortia a les 9 del matí. El dia abans ja haviem deixat lligat el check-out a la recepció de l'hotel així que la cosa va anar ràpid i aviat ja estavem camí de Chinatown. Si, si, ho heu llegit bé! una companya de feina de la Cris ens havia parlat d'una companyia d'autobusos que anava del chinatown d'una ciutat al chinatown d'un altre ciutat, és a dir de ghetto a ghetto, una manera més senzilla, ràpida i econòmica d'anar a visitar els parents... Desconeixem si tots els getthos americans tenen muntat aquest tipus de negocis, però el que està clar és que visquin on visquin els xinesos saben com organitzar-se!!

Així que allà estavem, esperant amb les maletes al carrer amb tota una serie de gent d'allò més diferent: controladores àvies xineses, joves estudiants, afroamericans rapers... un poti poti cultural molt entranyable.





Tot i que l'autobús estava una mica atrotinat i dins hi feia molt de fred, el viatge va estar molt bé. Vam aprofitar per esmorzar mentre disfrutavem del paisatge i en un parell d'horetes ja vam veure, a través de la finestra, l'skyline de Philadelphia, que ni de bon tros ens va impressionar tant com el de Nova York.

I ja que ens hem posat a comparar, ens agradaria recapitular: a Nova York ens haviem trobat l'Amèrica purament neoyorkina, a Asbury Park ens haviem trobat amb l'Amèrica més profunda, a Washington amb l'Àmerica elitista i monumental... i a Philladelphia... bé, a Philly tot circula entre l'orgull i l'infern americà.

L'autobús, ens va deixar, com ja hem dit a Chinatown. Teniem l'hotel a uns 15 minuts caminant, i ens vam poder formar una primera impresió dels carrers de philadelphia, que ens van semblar els d'una gran ciutat amb un caire relativament acollidor. L'hotel Palomar ens va rebre amb els braços oberts, de seguida ens va encantar pels seus detalls i per la voluntat de desmarcar-se del model d'hotel clàssic sense perdre qualitat en el servei.

Vam deixar les maletes a l'habitació i vam sortir, tot i que començava a plovisquejar, amb moltes ganes de coneixer aquella nova ciutat que se'ns oferia una mica com un misteri. Haviem pres quatre notes de llocs a visitar del bloc dels NewYorkers (merci guapos!!) que havien estat a la ciutat just el dia anterior i per complementar la informació vam demanar un plànol de la ciutat a la recepció de l'hotel. El centre històric de la ciutat no quedava gaire lluny.

La veritat és que passejar per la Philadelphia antiga (i quan diem antiga volem dir fa més o menys 300 anys) és com fer un viatge en el temps. El que ells anomenen Old City és com un petit museu urbà d'edificis de maó vermell. Totes aquestes casetes de nines amaguen un petit tresor apreciadísssssim per la cultura americana, però que nosaltres, oh pobres europeus, no vam acabar d'entendre del tot.

Pels carrers adoquinats corrien les carrosses tirades per caballs (plenes de turistes, sobretot xinesos, que feien fotos com desesperats), pels passejos i jardins trobaves animadors vestits d'època que t'explicaven a manera de conte la història de la ciutat, dins el edificis hi havia custodiats objectes com la declaració d'independència dels Estats Units o la Campana de la Llibertat amb llargues i extenses explicacions sobre la seva importància... evidentment, no discutirem l'autobombo pro-yankee, és el seu país i cal que en destaquin la importància. A nosaltres però, tot allò no ens va arribar gens, no sabem si pel cansament acomulat ja a finals del viatge o si perquè veritablement ens queda tan allunyat que ni tan sols vam poder empatitzar.

Un cop vist el centre històric (que no és gaire gran) ja vam anar cap a dinar. L'Ernest i l'Èlia havien comentat al seu bloc que el plat típic de Philly era el cheesesteak i ens feia gràcia tastar-lo. No vam trigar gaire a trobar un restaurant que el tenia en carta, era un lloc particular que en comptes de taules per dinar, tenia una parell de llarques barres i tamborets. La cambrera era molt atenta, com a tots els llocs on hem anat, i el cuiner que era molt alegre, ens va amenitzar el dinar amb la seva veu de tenor. En aquest ambient ens vam menjar el nostre cheesesteak: un "pepito de ternera con queso", però amb la carn picada (sembla que no tinguin dents aquesta gent, tot ho fan trinxat!). Estava molt bo... però els que no sigueu massa amants del formatge, manteniu-vos-en allunyats!

Panxa-contents i amb la feina feta vam decidir sortir de la zona turística i visitar una mica la Philadelphia real, allà on viu la gent. La veritat és que ens vam trobar amb l'altre cara de la moneda... l'Old City es mantenia com un paradís net i polit, l'altra Philly era més aviat sórdida, una ciutat amb grans dosis de brutícia, pobresa i bogeria pels carrers. Si que és veritat que a Manhattan ens havia estranyat no veure gaires homeless (aquells homes amb la botella de vi dins una bossa de paper i aquelles dones amb carretons plens de cartrons que el cinema ens ha retratat), a Philly ens els vam trobar a tots! i a dojo!!

Encara afectats pels personatges que ens anàvem creuant i flipant de les males olors dels carrers vam arribar per sorpresa a la plaça JFK. Aquesta plaça es coneix pel sobrenom de The Love Park degut a l'exitosa escultura pop de Robert Indiana amb les lletres de la paraula LOVE que té instal·lada just al centre (l'escultura té versions en diverses ciutats americanes i també estrangeres). El LOVE va acompanyat aquí Philly per la Love Fountain que es tenyeix de rosa, blau, verd o vermell si aquell dia coincideix amb algun acte destacat.

Nosaltres la vam veure en blanc... i com que a sobre començava a posar-se a ploure de valent vam entrar a la primera cafeteria que vam trobar, que sorprenentment va ser un starbucks!!! Vam aprofitar el frapuccino per tornar-nos a mirar la ruta, estavem just a l'inici del passeig que ens portava fins el Museu d'Art, que teniem fixat com a propera parada. Així que vam esperar que parés de ploure una mica per posar-nos de nou en marxa.

El passeig fins el museu va ser força agradable i vam tenir la sort de poder presenciar una altra americanada (malauradament no en tenim vídeo, seria molt més il·lustratiu). El cas és que mentre caminàvem portàvem una estona sentint clàxons, no li haviem fet gaire cas ja que a Washington ens haviem trobat que la gent pitava per no res, però a l'arribar a la següent cruïlla vam veure que hi havia un cotxe de la policia posat de biaix tallant el trànsit i provocant un col·lapse de dimensions considerables. Devia fer força estona que estaven aturats però nosaltres vam arribar en el moment just per veure el perquè de tot aquell enrenou, per la nostra esquerra van començar a passar un, dos i fins a tres cotxassos amb les finestres tintades.

No tenim ni idea de qui hi anava dins, una estrella del cinema, potser un polític, algun ric empresari... el que si tenim clar és que fós qui fós tenia molta pressa i no podia parar a cap semàfor. Un cop passats els tres cotxes de protocol, el polícia va arrencar, fent una semi-derrapada de la velocitat, i el trànsit poc a poc es va anar restaurant. Vam estar a punt d'aplaudir! Aixxx!

Finalment vam arribar al Museu d'Art, un gran cartell anunciava una exposició de Renoir, però quan vam arribar el museu just tancava les seves portes. De totes maneres, el que ens havia portat allà no eren precisament els paisatges de Renoir sinó una disciplina ben diferent, el cinema d'acció, més concretament Rocky Balboa. Resulta que l'escalinata que porta fins el museu és la que es va utilitzar per fer aquella famosa escena de l'oscaritzada pel·lícula en que el boxejador, entrenant-se, puja corrent els 72 graons i aixeca els braços en senyal de victòria. Ens va fer gràcia veure la quantitat de fans de Balboa (i potser no tant fans) imitant la mítica ascensió. Nosaltres no vam voler ser menys i el David ens va premiar amb la seva pròpia versió... no penjarem el vídeo però prometem ensenyar-lo en sessions privades.







Acabada la visita als Rocky Steps, encara plovisquejava. La idea era anar tornant cap a l'hotel fent un camí diferent i passant per tota la zona de gratacels. Així ho vam fer i tot i que la pluja, suau però insistent, no ens deixava disfrutar del tot el paisatge de gran urbs, ens va agradar força.

Aviat vam arribar a l'hotel, ens vam dutxar, vam descansar una mica i vam deixar les maletes preparades per l'endemà abans de sortir a sopar. De nit ja no plovia i vam fer una volta pel barri fins trobar un restaurant que ens va agradar, era una mena de Lounge de disseny, on més que menjar semblava que ens anessin a servir a copes. Al centre hi havia una làmpara enorme i molt popera i a la part superior gran part de les cadires eren balancins. Amb aquest ambient pseudo-discotequero ens van servir un plats per llepar-se'n els dits! Un sopar fantàstic per acomiadar-se del país...

L'endemà començaria el nostre llarg retorn a Barcelona.